Dos-cents quinze periòdics en valencià, editats al País Valencià entre 1813 i 1936, són molts o són pocs? La major part dels periòdics en català editats al País Valencià entre 1813 i 1936 són bilingües. Utilitzen també el castellà. És més: la majoria empra un valencià assimilat a la parla (i per això la seua configuració dependrà del lloc de publicació). Quan, en el Catàleg històric general de la premsa en català, s'empra el sintagma «premsa en català», volem dir premsa escrita majoritàriament en català, sobrepassant el 50 %. La variació interna en matèria lingüística és rellevant: pot anar des de la meitat de la publicació a res. Els editors de la major part dels periòdics en valencià no van fer del valencià la medul·la de les seues publicacions. Van veure l'idioma, sol o barrejat, com un instrument útil per arribar a un públic fitat, delimitat lingüísticament, socialment. Cap de les publicacions que des de 1906 aparegueren en l'àmbit del País Valencià va trobar la tecla periodística (ni partidista) del nacionalisme de masses. Si el valencianisme polític va tenir certa empremta social -i la va tenir-, no va ser tant per les publicacions que volgueren abanderar un valencianisme regionalista o nacionalista, sinó perquè el republicanisme periodístic -per la banda de setmanaris com La Traca o El Tio Cuc- va constituir-se com un republicanisme valencianista (petitburgès i obrer, democràtic, gens sobiranista i menys catalanista, patriota per fidelitat doble: ibèrica i valenciana). Des de 1906, les publicacions del valencianisme polític van ser minoritàries i moltes jugaren la carta d'un valencianisme difús, per damunt d'esquerres i dretes, sense aconseguir, finalment, que la pàtria o la germanor se situaren per damunt de la classe o la ideologia.