Resum: L’article es basa en el convenciment que la comprensió usual de la ironia no pot ser aplicada a les obres de J. V. Foix, les quals més aviat han de ser enteses en el context de la ironia romàntica tal com va ser concebuda per Friedrich Schlegel i més tard documentada en la investigació d’Ingrid Strohschneider-Kohrs. Es descriu el terme «reflexió» com l’autonegació de l’absolut per a després analitzar alguns poemes en prosa del poeta, en què tal classe d’ironia pot ser identificada. En els escrits de Foix les freqüents metareflexions sobre poesia o pintura fan aparèixer els textos o els quadres com a il·legibles o dotats d’un gran poder subversiu. Una peça com «El Roc pertús» deconstrueix l’absoluta exemplaritat i arranja un joc d’irònica refracció, la consequ?ència final de la qual és un gir antiteològic.Paraules clau: ironia, ironia romàntica, Romanticisme alemany, Schlegel, Foix, avantguardisme.

Abstract: This paper is based on the assumption that the general conception of irony cannot be applied to the works by J. V. Foix. Instead, they should be considered in the context of Romantic irony as conceived by Friedrich Schlegel, documented in Ingrid Strohschneider-Kohrs’ research. After defining the term “reflection” as the self-nihilation of the absolute, this paper analyses some of the poet’s prose poems, in which this kind of irony can be identified. In Foix’s writings, frequent meta-reflections on poetry or painting make texts or paintings appear illegible or endowed with great subversive power. A piece like “El Roc pertús” deconstructs the absolute exemplarity and orchestrates a play of ironic refraction, the final consequence of which is an anti-theological turn.Key words: irony, Romantic irony, German Romanticism, Schlegel, Foix, Avant-gardism.