L’harmonia vocàlica del valencià és un fenomen pel qual la vocal àtona final a s’assimila a les vocals mitjanes tòniques [ɛ] i [ɔ] precedents (cf. terra [ˈtɛrɛ], cosa [ˈkɔzɔ]). Una de les assumpcions de la bibliografia és que aquesta assimilació s’associa amb l’especial obertura de les vocals mitjanes obertes en valencià. En aquest treball estudiarem dos parlars pertanyents al valencià septentrional —el de Nules, que no presenta harmonia, i el de Borriana, que presenta harmonia únicament en la sèrie velar— per comprovar si, efectivament, l’harmonia implica una major obertura de la vocal [ɔ] en el parlar de Borriana. Amb aquest objectiu analitzarem i compararem els valors dels formants de les vocals mitjanes obertes i de la vocal a final en contextos harmònics i no harmònics. Dins d’aquests últims contextos, valorarem especialment la repercussió que té la presència d’una síl•laba intermèdia entre les vocals obertes tòniques i la a final, com en catòlica, o d’un límit morfològic, com en mol-la.

Valencian vowel harmony is a phenomenon by which a final unstressed low vowel assimilates to a preceding stressed open mid vowel [ɛ] or [ɔ] (cf. terra ‘land’ [ˈtɛrɛ], cosa ‘thing’ [ˈkɔzɔ]). One assumption in the literature is that this assimilation is linked to a extreme degree of aperture in Valencian mid vowels. In this work we study two Northern Valencian varieties —Nules, a non-harmonic variety, and Borriana, a variety with only Labial harmony— in order to assess if there is a correlation between the presence of vowel harmony and a greater opening of the vocal [ɔ] in Borriana. We will compare the formant values of the final low vowel and the mid open vowels in harmonic and non-harmonic contexts. Among the non-harmonic contexts, we will pay special attention to proparoxytones such as catòlica ‘Catholic, FEM’, with an intermediate vowel between the stressed vowel and the final vowel, and sequences such as mol-la ‘grind it, FEM’, with a morphological boundary between the two vowels.