Des de les últimes dècades del segle passat els treballs empírics constaten que els límits naturals al creixement (Meadows et al., 1972) han sigut traspassats (Garcia, 2004). Això ha suposat un increment de la consciència mediambiental i ha donat lloc a la recerca de respostes de diferents tipus. Moltes d’aquestes respostes estan emmarcades dintre de les polítiques neoliberals que concilien desenvolupament econòmic i sostenibilitat i, d’aquesta manera, neguen el conflicte ecològic. Entre aquestes solucions està l’establiment de determinats espais en els que es pretén preservar la naturalesa: els Parcs Naturals en són una mostra. En la seua versió neoliberal, l’esmentada preservació no implica cap modificació substantiva de les regles que imposa el desenvolupament econòmic capitalista. D’aquesta manera, el concepte Parc Natural, es converteix en una aplicació del binomi ‘desenvolupament sostenible’, un oxímoron en el que es juxtaposen dos termes contradictoris —en termes globals i, sovint, en termes locals—: desenvolupament econòmic capitalista i sostenibilitat mediambiental. Aquesta investigació l’objectiu principal de la recerca ha sigut analitzar, des d'una perspectiva comparada, les representacions socials i els discursos mediambientals i els discursos agraris a l'Albufera de València i al Delta de l'Ebre. Aquests parcs naturals es troben a l’Estat espanyol i són uns aiguamolls ubicats als últims trams d’uns rius que desemboquen a la mar Mediterrània. Per tal d'analitzar els discursos socials sobre aquestes àrees protegides, hem adoptat dos paradigmes teòrics: la sociologia agrària i l'ecologia política. En primer lloc, les àrees d'estudi proposades tenen una característica comuna que afecta la conservació - el cultiu de l’arròs. El discurs mediambiental emanat per la pagesia, però, sols pot entendre’s des de les seues raons i lògiques pràctiques. Aleshores, esbossem un paradigma teòric, basat en la sociologia agrària, que explica l’evolució i perspectives de l’agricultura familiar i la forma en què l'agricultura ha sigut subsumida al capital (Alfonso, Arribas i Ortí, 1991). D'aquesta manera la pagesia ‘depèn i és explotada per les institucions financeres i urbanes (Gaviria, 1975: 48). Per tal de comprendre els discursos mediambientals, al capítol 5, ens centrem, en primer lloc, en el substrat sociohistòric de la percepció dels problemes mediambientals. En segon lloc, dibuixem una matriu epistemològica que ens permet contextualitzar tant els desenvolupaments teòrics i metodològics, i les qüestions ètiques i polítiques, pel que fa a les diverses interseccions entre el coneixement científic, les Ciències Socials i l’Ecologia. Aquesta classificació, proposada per Rodríguez Victoriano (2002), ens permet ubicar la nostra recerca. L'anàlisi presentada s'inscriu en l'ecologia política. Des d'aquest lloc s’assenyala la contradicció estructural entre l'ecosistema del planeta terra que és finit i la tendència d'acumulació del capital que és infinita. Des d’aquesta perspectiva, resulta necessària una transformació global de les maneres de producció i també de les formes de socialització, dels universos simbòlics, dels estils de vida, dels usos del coneixement científic. En el capítol 6, fem un breu resum de la sociogènesi de les àrees protegides. A més, s'analitza per què la conservació és sovint representada en termes relativament no problemàtics, progressistes i per què hem de desafiar aquests supòsits còmodes preguntant per què el creixement més dramàtic en les àrees naturals protegides a tot el món es va produir entre mitjans de 1980 i mitjans de la dècada de 1990 - quan les polítiques neoliberals estaven en ascens (Brockington, Igoe i Duffy, 2008). D'acord amb Büscher, Sullivan, Neves, Igoe i Brockington (2012), cal pensar en la conservació neoliberal com una amalgama d’ideològica que ens informa de la premissa que la natura pot ser '' salvada'' només per la seva submissió al capital. El que McAfee (1999) ha esclarit encertadament amb la frase "vendre la naturalesa per a salvar-la”. Aquesta investigació s'ha realitzat a partir d'una anàlisi sociològica construïda sobre una metodologia qualitativa, amb la utilització de les tècniques de grups de discussió i entrevistes en profunditat, i adherint-nos a la perspectiva de l'Escola de Qualitativisme Crític de Madrid, prenent com a referència els treballs d’Ortí (1986) Alonso (1998) i Callejo (2001). Entre desembre de 2009 i juny de 2014, es van dur a terme 58 entrevistes en profunditat amb diferents actors socials: agents de desenvolupament local; tècnics i tècniques medi ambientals; organitzacions mediambientals; acadèmics i acadèmiques; treballadors i treballadores industrials; treballadores i treballadors domèstics; empresaris i empresàries; gerents i directius i directives; treballadores i treballadors autònoms: i representants dels sectors tradicionals (camperols, caçadors i pescadors). El material empíric, que va ser utilitzat per capturar les posicions ideològiques, va ser completat per l’anàlisi de dos grups de discussió. Un amb individus pertanyents als sectors socials que desenvolupen activitats tradicionals o modernes als voltants de l'Albufera, i altre amb membres compromesos de sectors socials vinculats a la conservació del Parc Natural de l'Albufera. Basat en l'anàlisi i interpretació de les dades, la investigació contextualitza opinions i actituds , així com reconstruccions discursives de les experiències dels subjectes. Les troballes identifiquen les posicions ideològiques dominants en relació amb el medi ambient relacionats amb els processos de modernització de les societats Ebrenca i valenciana. A més, aquests materials empírics revelen les dimensions principals dels conflictes ecològics i socials subjacents a aquestes posicions, centrant-se especialment en els parcs naturals. L'anàlisi dels discursos s’ha complementat amb l’explotació de dades de diferents enquestes que tractaven temes mediambientals realitzades per: el Centre d'Investigacions Sociològiques, l’Enquesta Mundial de Valors i l’Eurobaròmetre. Així mateix, s’han analitzat bases de dades que tracten el nombre i extensió d’àrees protegides al món, a Europa i a l’Estat espanyol. I, finalment, hem examinat els cens agraris - 1999 i 2009 - duts a terme per l'Institut Nacional d'Estadística, així com diverses bases de dades relacionades amb el mercat de l'arròs.Since the end of the last century, a body of empirical evidence has developed demonstrating that natural limits to economic growth (Meadows et al., 1972) have been being overstepped (García, 2004), which reflects an increase in environmental awareness which has, in turn, triggered a search for solutions. Most of these answers, emanating from the neoliberal establishment, attempt to reconcile economic development with environmental sustainability. One of the solutions proposed is the creation of protected areas. The concept of 'Parque Natural' (Natural Park) refers, in this context, to an attempt to preserve certain areas. In its neoliberal version, such preservation does not involve any substantive changes to the rules imposed by capitalist economic development. Indeed, this term becomes an application of the binomial—"sustainable development"— an oxymoron (Latouche, 2006) which juxtaposes two opposite meanings in global terms, and often, indeed, in local terms, namely, capitalist economic development and environmental sustainability. This research aims to analyse, from a comparative perspective, social representations and environmental and agrarian discourses with respect to the Albufera and the Ebro Delta. These Natural Parks are located in Spain and are wetlands at the mouths of rivers flowing into the Mediterranean Sea. In order to analyse the social discourse about these protected areas, we have adopted two theoretical paradigms: agrarian sociology and political ecology. First of all, the proposed study areas have a common characteristic that affects conservation — the cultivation of rice. The activity is carried out by farmers whose environmental discourse must be understood from the standpoint of their logical practice. In order to understand these practices, in chapter 4, we explain both the evolution and perspective of family farming and how agriculture was subsumed under capital (Alonso, Arribas and Ortí, 1991). In order to understand the environmental discourses, in chapter 5, we focus, firstly, on the socio-historical background to the perception of environmental problems. Second, we draw an epistemological matrix that allows us to contextualise both the theoretical and methodological developments, and the ethical and policy questions, with respect to the various intersections between scientific knowledge, Social Sciences and Ecology. This classification, proposed by Rodríguez Victoriano (2002), allows us to locate the research both theoretically and methodologically. The analysis, presented in this study, fits into political ecology. In chapter 6, we, firstly, outline a brief summary of the sociogenesis of protected areas. Also, we analyse why conservation is often represented in relatively unproblematic, progressive terms and why we should challenge such comfortable assumptions by asking why the most dramatic growth in protected natural areas worldwide occurred between the mid-1980s and the mid-1990s — when neoliberal economic policies were in the ascendancy— (Brockington, Igoe and Duffy, 2008). According to Büscher, Sullivan, Neves, Igoe & Brockington (2012), it is necessary to think about neoliberal conservation as an amalgamation of ideology and techniques informed by the premise that nature can be ‘‘saved’’ only by its submission to, and reevaluation, by capital— what McAfee (1999) has aptly labeled ‘selling nature to save it’. This research was carried out by a sociological analysis built on a qualitative methodology, using the techniques of discussion groups and semi-structured interviews, and adhering to the perspective of the Qualitative School of Madrid, referenced in the works of Ortí (1986), Alonso (1998) and Callejo (2001). Between December 2009 and June 2014, 58 in-depth interviews were conducted with different social actors: municipal officials; environmental technicians; environmental organisations; academics; industrial workers; domestic workers; self-employed entrepreneurs and representatives of the traditional sectors (peasants, hunters and fishers). The empirical material, which was used to capture the ideological positions, was completed by an analysis of two ‘discussion groups’ (Ibáñez, 1979). One discussion was with individuals in social sectors that develop traditional or modern activities in the surroundings of Albufera whereas the other engaged members of social sectors linked to conservation of the Albufera Natural Park. Based on analysis and interpretation of the data, the research contextualizes opinions, attitudes and evaluations as well as discursive reconstructions of the experiences of the subjects. The findings identify the dominant ideological positions regarding the environment related to the modernization processes of Ebrenca and Valencian societies. Also, these empirical materials reveal the main dimensions of ecological and social conflicts that underlie these positions, focusing especially on Natural Parks. The analysis of the discourses was supplemented with data mining of different surveys conducted by The Centro de Investigaciones Sociológicas, World Values Survey and Eurobarometer. In addition, we evaluated the data mining of The Natura 2000 Barometer and Conservation databases, provided by ICUN. And, finally we examined the Agrarian census — 1999 and 2009 — carried out by the National Statistics Institute of Spain, as well as various databases related to the rice market.